Trajectòria i contextualització

El grup de recerca “Cultura i Educació” neix sota el lideratge d’Ignasi Vila, qui s’incorpora a la Universitat de Girona l’any 1993 procedent de la Universitat de Barcelona. En l’actualitat Vila és catedràtic emèrit de psicologia evolutiva i de l’educació i, conjuntament amb Moisès Esteban-Guitart, són els responsables-coordinadors del grup de recerca.

Des dels inicis en la dècada dels 90s del segle XX, el grup va realitzar diferents investigacions sobre educació bilingüe i adquisició de la llengua en contextos familiars bilingües a través de la participació en diferents administracions de Catalunya, València i País Vasc. Cal destacar, en aquests anys, els treballs al voltant de la immersió lingüística sota dos pressupòsits: cal que la llengua amb menys presència social a Catalunya, el català, sigui la llengua vehicular del sistema educatiu, així com cal evitar la separació dels nens i nenes per raons de llengua, principi hereu de la tradició pedagògica dels temps de la República (Serra, 1997; Vila, 1993; Vila i Siguan, 1998).

No obstant, a partir de l’any 2000, el grup de recerca replanteja la seva perspectiva sobre l’ensenyança bilingüe degut a l’augment de criatures d’origen estranger amb llengües pròpies diferents al castellà i al català (Serra, 2010). En aquest context, el grup es centra en l’anàlisi de l’escolarització de l’alumnat estranger i el seu desenvolupament lingüístic. En aquest sentit, des de l’any 2004 el grup ha participat en l’avaluació del coneixement del català de l’alumnat estranger de les aules d’acollida de primària i secundària de Catalunya (Vila, Canal, Mayans, Perera, Serra i Siqués, 2009; Vila, Siqués i Roig, 2006); assessorant els governs de Galicia i País Vasc fins l’any 2008 en relació al tractament educatiu de les seves llengües oficials, així com participant en el disseny de diferents polítiques públiques, en l’àmbit educatiu, orientades cap a la inclusió i la cohesió social (Besalú i Vila, 2007, Gómez Granell i Vila, 2001; Vila i Casares, 2009).

Alguns resultats obtinguts ens mostren que a nivells socioculturals similars, els resultats acadèmics de l’alumnat d’origen africà són significativament inferiors als resultats de l’alumnat procedent de països de l’Est, de la Xina o d’Amèrica. La qual cosa ens porta  a dubtar de que la llengua sigui l’únic factor que pot explicar el rendiment escolar de l’alumnat d’origen estranger (Oller i Vila, 2012). A més, l’avaluació realitzada a les aules d’acollida a Catalunya mostren que de les diferents variables analitzades (coneixement del català, nivell d’adaptació escolar, escolarització prèvia, llengua inicial, edat, any d’arribada, número d’hores per setmana de suport lingüístic), la variable adaptació escolar (coneixement i confiança amb el medi escolar, convivència i relació amb adults i iguals) és la que més modifica la probabilitat de l’alumnat de superar diferents proves de competència lingüística (Siqués, Perera i Vila, 2012).

Aquests resultats ens portaren a plantejar-nos les relacions de continuïtat i discontinuïtat entre l’escola i el seu entorn social, amb especial referència a les relacions família-escola, per comprendre algunes de les característiques específiques de l’escolarització de l’alumnat d’origen estranger (Esteban-Guitart i Vila, 2013; Vila i Esteban-Guitart, 2017). Les nocions de “sentit”, “reconeixement”, “experiències d’aprenentatge dins i fora de l’escola”, “llaços de confiança mútua” entre escola, famílies i entorn social passen a ocupar el nucli de gran part dels nostres treballs des de l’any 2010.

En aquest període es participa en l’elaboració del Pacte per a la Infància de Catalunya, traduït en el Pla d’Atenció Integral a la Infància i l’Adolescència 2014-2017, subjacent a treballs d’anàlisis empíric sota convenis específics amb institucions com l’Ajuntament de Barcelona o l’Ajuntament de Figueres. També en aquests anys es participa en programes de formació dirigides al personal tècnic i als professionals dels centres de 0 a 3 anys de la Comunitat de Cantabria (Consejería de Empleo y Bienestar Social, Gobierno de Cantabria), així com en el disseny i avaluació del programa “Créixer amb tu” destinat a totes les famílies de Catalunya amb criatures de 0 a 3 anys. Programa encarregat pel Departament de Benestar i Famílies de la Generalitat de Catalunya (Vila, Oller i Esteban-Guitart, 2005). Altres intervencions educatives destinades, directa o indirectament, a les famílies són el programa “Teixint Cultures. Contes bilingües d’arreu del món” (Oller i Vila, 2011; Vila, Besalú, Esteban-Guitart, Serra, Oller i Siqués, 2014) i l’aproximació d’investigació acció: “Fons de coneixement i d’identitat” (Esteban-Guitart, 2016; Esteban-Guitart i Vila, 2013), aplicat en escoles ordinàries, el cas de l’escola Camins de Banyoles (Llopart, 2017), així com centres oberts, per exemple en el context del barri de Ciutat Meridiana de Barcelona (Subero i Esteban-Guitart, 2017).

Una menció especial mereix els treballs liderats per Víctor López-Ros al voltant dels processos d’ensenyança i aprenentatge de l’activitat física i l’esport. En aquest sentit, des de l’any 2000 es treballen els mecanismes d’influència educativa en l’àmbit de l’educació física i de l’esport (Llobet-Martí, López-Ros i Vila, 2017; Llobet-Martí, López-Ros, Barrera-Gómez i Comino-Ruiz, 2016). En quant a la transferència vinculat aquesta específica línia de treball cal destacar els treballs realitzats en el marc de la Càtedra d’Esport i Educació Física-Centre d’Estudis Olímpics de la Universitat de Girona dirigida per Víctor López-Ros, així com el treball conjunt amb administracions públiques com la participació de López-Ros en la comissió de treball de la segona línia de treball del Pla Estratègic de l’Esport Escolar que lidera la Secretaria General de l’Esport, o els convenis amb la Diputació de Girona, l’ajuntament de Banyoles, la Fundació EUSES i el Consell Esportiu de l’Alt Empordà.

Els resultats empírics obtinguts dels diferents projectes i convenis dels darrers anys ens han portat a tres conclusions que constitueixen les coordenades a partir de les quals es projecta l’activitat present i futura del grup. En primer lloc, la importància de concebre la formació docent com un marc “mediat” i “mediador”. “Mediat” per l’anàlisi de situacions reals de pràctica o experiències pròpies dels docents (Masgrau-Juanola, López-Ros, Serra-Bonet i Falgàs-Isern, 2017). “Mediador” entre la pràctica educativa escolar, per una part, i els fons de coneixement de les famílies i d’identitat dels estudiants, per altra (Subero, Vujasinovic i Esteban-Guitart, 2017). En aquest sentit, l’establiment de continuïtats educatives – processos de contextualització educativa (Llopart i Esteban-Guitart, 2017) – entre l’escola i les pràctiques, contextos de vida i experiències d’aprenentatge dels estudiants és el nostre focus d’anàlisi i intervenció. En segon lloc, la importància de l’activitat física i l’esport com a pràctica i context de socialització fonamental en les formes de vida de les persones, especialment la infància i l’adolescència (López-Ros i Sargatal, 2008; López-Ros, Pradas i Font, 2014). En tercer lloc, la constatació del reconeixement i l’establiment de relacions de confiança mútua per propiciar processos significatius i amb sentit que facilitin la implicació i l’aprenentatge.